La Roland.
Tot això del disseny de so va començar amb un regal. Un que em va fer el meu pare, el Francesc, un estiu després de fer moltes consultes i voltes per revistes musicals i botigues especialitzades. Ell i jo, amb la seva moto, com en un viatge iniciàtic que ens unia encara més, a la recerca d’un sintetitzador.
Abans i tot, ell havia encès el forn, i amb el seu mall i el seu robust davantal infonia a cops i calor, una idea en un cos de metall roent. El primer cop de mall, la providència, un regal del meu tiet Jordi; un petit teclat Casio que el meu pare connectava a l’amplificador del tocadiscs. Un segon cop de mall, la determinació, d’apuntar el nen a classes de piano. El tercer i el quart cop, la innovació i l’enginy; va adquirir un piano elèctric i un mòdul de so Roland senzillíssim, i amb un vell IBM amortitzat (el primer ordinador que havia arribat a casa anys abans, gràcies als diners d’un concurs de la tele) fèiem sonar melodies talment una moderna pianola.
Tot allò, aquella persistència i el ritme dels cops de mall, va fer que del metall roent en sorgís un leitmotiv; la meva passió per la creació sonora.
D’aquell fet, del regal que el meu pare em va fer un estiu, ja en fa més de vint anys. I per més temps que passi, sempre m’acompanyarà. És per això que ho comparteixo.
Gràcies pare.
